Me l’he mirat de reüll i supurava.
El beix mucós d’antigues desfetes.
La gassa paürosa, el tallar sofert de
maldestra hemorràgia.
No la cus, l’eixuga, fins que torna a brollar.
dilluns 14 de maig de 2012
diumenge 6 de maig de 2012
És més fàcil del què sembla
La XAPSLL publica les dades de gent sense llar a Barcelona durant l’any 2011.
Martí Gutiérrez Farré 5/5/12
El passat 12 d’abril la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar feia públiques les dades i els anàlisis derivats del recompte que, 696 voluntaris, havien fet a la nit del 8 de novembre del passat any. La XAPSLL ,que agrupa a un total de 27 entitats d’acció social i que es va crear amb l’objectiu principal d’enfortir la capacitat d’acció a la ciutat, ha realitzat un estudi minuciós d’una problemàtica o símptoma que ha crescut en els darrers anys. Des de la Burxa volem endinsar-nos-hi a través d’una breu aproximació en forma de síntesis. Pòtol, rodamón, transeünt o vagabund són paraules que tradicionalment s’utilitzaven, i encara s’utilitzen, per fer referència a les persones que no tenen un lloc de residència i que passen gran part del seu temps al carrer. Aquesta terminologia, sovint utilitzada de manera despectiva, traça una línia divisòria entre la gent amb una vida “normalitzada” i les persones que van d’un recurs social a un altre sense accedir a cap de les dues vies essencials per construir un estil de vida acceptat i coherent amb la societat majoritària: una ocupació i, sobretot, un habitatge. Però, sempre ha estat així?
Breu història conceptual
A Europa, durant molt de temps s’ha preferit no relacionar les situacions d’exclusió social amb l’exclusió de l’habitatge. Durant gran part del segle XX, la perspectiva dominant es centrava en els factors individuals que portaven a les persones a mantenir-se al marge dels estils de vida de la societat majoritària. El 1958, al seu assaig La societat opulenta¸ l’economista Galbraith ja desvinculava la pobresa de circumstàncies estructurals i l’atribuïa a factors individuals com la deficiència mental, la mala salut, la falta de disciplina, una fertilitat excessiva, el consum d’alcohol, una educació insuficient o un combinació de diversos d’aquests factors. No és fins més endavant que es comença a utilitzar l’expressió o concepte “exclusió social” o “quart món” fent referència a la situació de marginació dels beneficis del creixement econòmic en què es trobaven els grups “tradicionalment pobres”. El debat avui s’ha vist modificat pels profunds canvis que han viscut les societats de primera industrialització. El sociòleg alemany Ulrich Beck (2006) l’anomena “la societat de risc”. La globalització neoliberal i la crisi dels estats del benestar provoquen una “democratització” dels riscos socials entre extensos grups de les àmplies classes mitjanes dels països rics. Les deslocalitzacions, la desindustrialització i terciarització de l’economia, la individualització dels hàbits socials i el deteriorament de les xarxes de relació i suport mutu, la contenció dels salaris reals i les reformes laborals que redueixen la protecció dels llocs de treball són alguns dels factors que fan que el risc de caure en situacions d’exclusió social s’estengui més enllà dels col•lectius tradicionalment marginats.
Situacions o categories
Abans d’analitzar les dades caldria una aproximació a certes classificacions o categories. Entenem les persones sota el paraigües compartit de sense llar des de quatre grans definicions: Sense sostre: quan la persona no disposa d’un espai físic per viure. Sense habitatge: quan la persona disposa d’un espai físic, encara que aquest no reuneixi les condicions necessàries per desenvolupar les activitats normals de la vida privada, i l’ocupant no en té permís d’ús legal. Habitatge insegur: quan la persona disposa d’un espai físic on pot desenvolupar la seva vida privada però no té permís legal d’utilització de l’allotjament. I finalment, Habitatge inadequat: quan la persona viu en un espai que no reuneix les condicions adequades per a l’habitabilitat. Disposa, per tant, d’un espai físic on pot desenvolupar la seva vida privada, amb permís legal d’utilització o tenint-ne la propietat, però amb les incomoditats derivades del deteriorament dels equipaments.
Les dades de l’estudi són molt àmplies. No obstant sintetitzen molt bé el creixement respecte el darrer recompte del 2008, amb un increment de 204 persones sense sostre. L’estudi no es limita a un recompte de les persones que pernocten a la intempèrie sinó que va més enllà, avaluant el nombre de persones que en general no tenen llar (veure taula 1). Per tant en el total de l’estudi també es comptabilitzen les 695 persones “pseudoresidents” en assentaments. Aquests estan formats per persones que no tenen cap altre habitatge i utilitzen caravanes, estructures provisionals o naus abandonades com a lloc de pernocta i residència. Els equips de detecció constaten que en els darrers mesos s’ha produït un augment força rellevant en el volum dels assentaments a la ciutat. Entre el tercer i el quart trimestre de 2011, el nombre de persones en assentaments va pujar un 40%. Tampoc es poden obviar el gruix de persones que s’allotgen en el recursos que habilita la XAPSLL, amb la notable xifra de 1258 persones, de les quals 560 són de titularitat pública i 698 són privades. Cal destacar que els percentatges segons sexes denoten una part molt reduïda de dones sense sostre, vora el 15%, fet que confirma que les dones es sumen més ràpid a la recerca d’un “cau” on establir-hi una continuïtat, per precària que sigui. Si en centrem en Sants, l’increment respecte el recompte del 2008 no és molt notori, amb 4 persones més. Però si ho fem als districtes de l’Eixample i Ciutat Vella l’augment és considerable, amb 45 i 26 individus més respectivament, seguit de Sant Martí i Sants-Montjuïc. Des de la XAPSLL, no es vol centrar el problema en la pèrdua de llocs de treball producte de la crisi, ja que els trencaments que es produeixen en la història de vida d’una persona passa principalment per les xarxes de suport social i familiar. És per això que, malgrat no poder assumir la resposta a la demanada creixent, es fa una crida a fer polítiques centrades sobretot a aquells nuclis familiars que perden o poden perdre l’habitatge i que no disposen de la xarxa familiar anteriorment anomenada.
No seria procedent finalitzar l’article sense remarcar la importància de seguir generant coneixement al voltant de la situació, el nombre i el perfil de les persones sense llar. És per això que des de la Burxa hem cregut oportú penjar, a la publicació digital, la totalitat de l’estudi. També volem recordar que l’estudi ha estat realitzat en col•laboració de l’Obra Social la Caixa i que les darreres dades de desnonaments perpetrats per entitats bancàries a la ciutat en el darrer any són de 26 desnonats diaris. Dades que ens porten a la reflexió.
Martí Gutiérrez Farré 5/5/12
El passat 12 d’abril la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar feia públiques les dades i els anàlisis derivats del recompte que, 696 voluntaris, havien fet a la nit del 8 de novembre del passat any. La XAPSLL ,que agrupa a un total de 27 entitats d’acció social i que es va crear amb l’objectiu principal d’enfortir la capacitat d’acció a la ciutat, ha realitzat un estudi minuciós d’una problemàtica o símptoma que ha crescut en els darrers anys. Des de la Burxa volem endinsar-nos-hi a través d’una breu aproximació en forma de síntesis. Pòtol, rodamón, transeünt o vagabund són paraules que tradicionalment s’utilitzaven, i encara s’utilitzen, per fer referència a les persones que no tenen un lloc de residència i que passen gran part del seu temps al carrer. Aquesta terminologia, sovint utilitzada de manera despectiva, traça una línia divisòria entre la gent amb una vida “normalitzada” i les persones que van d’un recurs social a un altre sense accedir a cap de les dues vies essencials per construir un estil de vida acceptat i coherent amb la societat majoritària: una ocupació i, sobretot, un habitatge. Però, sempre ha estat així?
Breu història conceptual
A Europa, durant molt de temps s’ha preferit no relacionar les situacions d’exclusió social amb l’exclusió de l’habitatge. Durant gran part del segle XX, la perspectiva dominant es centrava en els factors individuals que portaven a les persones a mantenir-se al marge dels estils de vida de la societat majoritària. El 1958, al seu assaig La societat opulenta¸ l’economista Galbraith ja desvinculava la pobresa de circumstàncies estructurals i l’atribuïa a factors individuals com la deficiència mental, la mala salut, la falta de disciplina, una fertilitat excessiva, el consum d’alcohol, una educació insuficient o un combinació de diversos d’aquests factors. No és fins més endavant que es comença a utilitzar l’expressió o concepte “exclusió social” o “quart món” fent referència a la situació de marginació dels beneficis del creixement econòmic en què es trobaven els grups “tradicionalment pobres”. El debat avui s’ha vist modificat pels profunds canvis que han viscut les societats de primera industrialització. El sociòleg alemany Ulrich Beck (2006) l’anomena “la societat de risc”. La globalització neoliberal i la crisi dels estats del benestar provoquen una “democratització” dels riscos socials entre extensos grups de les àmplies classes mitjanes dels països rics. Les deslocalitzacions, la desindustrialització i terciarització de l’economia, la individualització dels hàbits socials i el deteriorament de les xarxes de relació i suport mutu, la contenció dels salaris reals i les reformes laborals que redueixen la protecció dels llocs de treball són alguns dels factors que fan que el risc de caure en situacions d’exclusió social s’estengui més enllà dels col•lectius tradicionalment marginats.
Situacions o categories
Abans d’analitzar les dades caldria una aproximació a certes classificacions o categories. Entenem les persones sota el paraigües compartit de sense llar des de quatre grans definicions: Sense sostre: quan la persona no disposa d’un espai físic per viure. Sense habitatge: quan la persona disposa d’un espai físic, encara que aquest no reuneixi les condicions necessàries per desenvolupar les activitats normals de la vida privada, i l’ocupant no en té permís d’ús legal. Habitatge insegur: quan la persona disposa d’un espai físic on pot desenvolupar la seva vida privada però no té permís legal d’utilització de l’allotjament. I finalment, Habitatge inadequat: quan la persona viu en un espai que no reuneix les condicions adequades per a l’habitabilitat. Disposa, per tant, d’un espai físic on pot desenvolupar la seva vida privada, amb permís legal d’utilització o tenint-ne la propietat, però amb les incomoditats derivades del deteriorament dels equipaments.
Les dades de l’estudi són molt àmplies. No obstant sintetitzen molt bé el creixement respecte el darrer recompte del 2008, amb un increment de 204 persones sense sostre. L’estudi no es limita a un recompte de les persones que pernocten a la intempèrie sinó que va més enllà, avaluant el nombre de persones que en general no tenen llar (veure taula 1). Per tant en el total de l’estudi també es comptabilitzen les 695 persones “pseudoresidents” en assentaments. Aquests estan formats per persones que no tenen cap altre habitatge i utilitzen caravanes, estructures provisionals o naus abandonades com a lloc de pernocta i residència. Els equips de detecció constaten que en els darrers mesos s’ha produït un augment força rellevant en el volum dels assentaments a la ciutat. Entre el tercer i el quart trimestre de 2011, el nombre de persones en assentaments va pujar un 40%. Tampoc es poden obviar el gruix de persones que s’allotgen en el recursos que habilita la XAPSLL, amb la notable xifra de 1258 persones, de les quals 560 són de titularitat pública i 698 són privades. Cal destacar que els percentatges segons sexes denoten una part molt reduïda de dones sense sostre, vora el 15%, fet que confirma que les dones es sumen més ràpid a la recerca d’un “cau” on establir-hi una continuïtat, per precària que sigui. Si en centrem en Sants, l’increment respecte el recompte del 2008 no és molt notori, amb 4 persones més. Però si ho fem als districtes de l’Eixample i Ciutat Vella l’augment és considerable, amb 45 i 26 individus més respectivament, seguit de Sant Martí i Sants-Montjuïc. Des de la XAPSLL, no es vol centrar el problema en la pèrdua de llocs de treball producte de la crisi, ja que els trencaments que es produeixen en la història de vida d’una persona passa principalment per les xarxes de suport social i familiar. És per això que, malgrat no poder assumir la resposta a la demanada creixent, es fa una crida a fer polítiques centrades sobretot a aquells nuclis familiars que perden o poden perdre l’habitatge i que no disposen de la xarxa familiar anteriorment anomenada.
diumenge 22 d’abril de 2012
final de Terra Baixa Rebel
Terra Baixa Rebel va ser la culminació d'una setmana sencera de projecte teatral realitzada a l'escola Arrels dels Monjos (Alt Penedès). La idea no és meva, la vaig treure d'una interpretació realitzada per Dídac, mestre del País Valencià. Vam utilitzar una mescla de formats que interaccionaven entre si, la gravació i la interpretació en directa. Va sortit molt bé i els alumnes van poder gaudir i aprendre nous registres que fins aleshores els hi eren desconeguts. Salut i teatre. L'educació és rebel o no és...
dilluns 26 de març de 2012
dimecres 14 de març de 2012
Dècades
dijous 1 de març de 2012
Recomanació
L'inici de tot plegat. Els escrits que van consagrar aquest periodista maltès abans que les seves obres el consagréssin a ell mateix. Parlo de Palestina i Gorazde i la més recent Notas a Pie de Gaza. La guerra del Golf, la Segona Guerra Mundial passant per la Libia del 86. Una àmplia selecció dels seus primers treballs. Un cicle de còmics autobiogràfics tristos i divertits que mostren la capacitat de dibuix de Joe Sacco.
Aprofiteu la oferta de 8 euros a Jocs Florals 106 Sants. Al Totcòmic
dissabte 21 de gener de 2012
Arrenca Arrels 3.4
Benvingudes i benvinguts al nou blog dels nens i nenes de 3er i 4rt de l’escola pública Arrels. Aquest espai pretén ser un punt d’encontre entre alumnes, pares i mestres, per tal de crear ponts d’unió a través de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació.
En aquest blog i podreu trobar, entre d’altres coses, els deures dels alumnes, material per treballar a casa a través d’internet, vídeos i preguntes. Informació en general que ha de servir-nos per vehicular una informació recíproca entre tots els agents que participem en l’acció educativa. Salut a tots i a totes i benvinguts a Arrels 3.4!!!
dissabte 14 de gener de 2012
diumenge 23 d’octubre de 2011
Salmó amb salsa de cítrics i daus de carbassa caramel•litzada
Cuinar el peix, vet aquí el meu dilema culinari. L’àmbit gastronòmic on la coixesa evidenciada pel meu orígen de poble d’interior no m’ha permès avençar com voldria.
La crisi econòmica i la injustificable retallada en matèria d’educació per part del govern de dretes de la Generalitat, m’han obligat a treballar en un altre àmbit, el de la venda de peix. Això a forçat el meu contacte cap a aquest producte, que fins ara es veia limitat a la paella marinera i el suquet de rap. Remenant receptes vaig trobar aquesta meravella de tardor, que combina els cítrics com la taronja, fruita ancestral dels sud dels Països Catalans i la carbassa, aquest fruit de planta raptant i que mica en mica es va recuperant com a plat de tardor. El salmó, un petit esbiaix forani que potser trenca un plat de quilometratge proper. M’agradaria remarcar el contrast de gustos. Per una banda la fortor del salmó, amb aquell gust de fons de riu. Per l’altre l’acidesa dels cítrics i com a colofó la dolçor seca de la carbassa, accentuada per la caramel·lització.
Aquí us deixo la recepta:
Per aquesta recepta de color taronja, primer cal pelar un tros de carbassa, tallar-lo a daus i posar-los a coure en una paella amb una mica d'oli a foc mitjà, anant girant els trossos mentre es fan perquè quedin tous i no es torrin massa de cap costat. S'hi posa una mica de sal, i quan comencen a estar tous, s'hi afegeix una mica de sucre i es deixa caramel·litzar un parell de minuts.
En una altra paella, marquem el salmó pràcticament sense oli, només uns minuts per banda perquè quedi daurat de fora i cru per dintre; reservem el salmó i a la mateixa paella, si cal traient l'excés de greix, hi aboquem el suc de taronja i deixem que comenci a bullir. N'haurem reservat una mica en una tasseta en la qual desfarem farina de blat de moro (maizena) i l'abocarem a la paella, perquè espessi la salsa. HI afegim el salmó uns minuts, perquè s'acabi de coure a la salsa, i ja podem servir: en una banda els daus de carbassa caramel·litzats, i al costat, el salmó napat amb la salsa de taronja.
Gara
DECLARACIÓN HISTÓRICA DE ETA
Toda una vida por delante, por Iñaki Soto
21/10/2011 9:01:00
Aunque con diferente intensidad, la vida de todas las personas que habitan en nuestro pueblo ha estado condicionada por la violencia. Para empezar, un pequeño pero importante sector de nuestra sociedad puede aún dar testimonio de los bombardeos de Durango y Gernika. A la victoria de los franquistas siguieron años de represión, silencio, miedo… Finalmente, unos pocos jóvenes vencieron ese miedo y se organizaron contra la opresión que como pueblo, como clase y como personas padecían. Con las armas en las manos, sí. Son quienes más hicieron por que el dictador y su régimen no viviesen y muriesen "plácidamente". No lo lograron del todo, pero sí consiguieron despertar la conciencia de un pueblo al que la opresión y la negación empujaban hacia la extinción. No sólo eso, lograron quebrar la rémora de la unión entre raza y nación que hasta entonces había caracterizado al nacionalismo vasco, para construir el pueblo de quienes aquí habitan, de quienes viven y trabajan en Euskal Herria. Esa ha sido, quizá, su mayor aportación.
Al menos tres generaciones de vascos han estado marcadas por la violencia política. Por la pérdida y por el sufrimiento, sin duda, pero también por la lucha. El capital político acumulado durante estas décadas es un tesoro. La histórica decisión de ETA quizá sea, de todas las que tienen que ver con la organización armada, la más celebrada por el conjunto de la sociedad vasca desde la muerte de Carrero Blanco. Mi vida, como la del resto de mis paisanos, ha estado marcada por ETA. Obviamente, mis primeros recuerdos de muertos son los de "mis muertos". Maduramos yendo a homenajes, acudimos a manifestaciones, a tanatorios y cementerios; fuimos hasta a un aeropuerto a recoger los restos de dos jóvenes desaparecidos; visité a mi hermano torturado en la cárcel, viajé miles de kilómetros para abrazar a mi amigo. Seguiré, seguiremos haciéndolo hasta que logremos traerlos a casa. Lloré y reí, y sufrí como un perro por los míos y por mí mismo. No le deseo a nadie lo que hemos pasado. Pero creo que gracias a todo ello hemos forjado un carácter único, una identidad fuerte, una cultura política potente de la que tenemos que sacar lo bueno, que es mucho. Tenemos toda una vida por delante. Por primera vez en mucho tiempo, hemos recordado lo que es sonreír, porque tenemos la convicción de que vamos a ganar. Está en nuestras manos.
Eskerrik asko!
divendres 21 d’octubre de 2011
dilluns 26 de setembre de 2011
Sense maquineta
No he escrit
perquè;
La cortina s’ha mogut
quan la nit era dormida.
Ells han plorat a Dubrovnik
les carícies anhelades.
El vi fa sol i ombra
a la plaça de la Font.
No he escrit
perquè;
L’MDMA t’ha banyat
de quantitats efímeres.
La flor carbassa ha rebrotat
mentre les dents de lleó s’amagaven de la tramuntana.
El sol ha entimidit l’estiu
i tu i jo ens hem torrat com anxoves.
El film s’ha col·lat
per convertir-se en pel·lícula.
No he escrit
perquè;
L’escriptura ha estat mitigada
pel viure.
dissabte 16 de juliol de 2011
divendres 15 de juliol de 2011
divendres 8 de juliol de 2011
dissabte 2 de juliol de 2011
PERÒ...
El protagonista entra muntat
a cavall. (Però si la càmera
retrocedia veuríem l’actor
sobre un cavall de fusta mogut
per un tramoista davant un
bosc projectat en una pantalla.)
Joan Brossa ( El dia a dia)
dissabte 25 de juny de 2011
Recomanació Top 20
Aquesta obra de David Vann, nascut a la illa d’Adak, Alaska ha estat comparada a la dels escriptors del seu país, Hemingway i Cormac McCarthy. I es que d’aquest darrer, la Carretera té molt a veure amb Sukkwan Island. Jim, un pare ple de culpabilitats, matrimonis frustrats i cavil·lacions que no el deixen viure en pau, decideix convidar el fill, del seu primer matrimoni, a una solitària illa d’Alaska. La idea de Jim és recuperar el temps perdut i aquells vincles paternals, que el temps i la distància no l’hi havia permès de dur a terme. A mesura que passen els dies la situació es va tornant cada vegada més insostenible i asfixiant, fins que la tragèdia es manifesta.
La duresa i l’enquistament que l’autor va creant de forma minuciosa, sense utilitzar construccions difícils, amb un llenguatge fàcil però complex, m’han semblat dignes d’una obra mestra. Com un imant la novel·la et va enganxant, malgrat les grans dosis de rudesa i follia fosca, i en alguna ocasió no saps si vols aturar-te i agafar una mica d’aire o continuar submergint-te en la complexitat del seu protagonista, en Jim, que encarna aquella reflexió en veu alta a cavall entre la bogeria o la complexitat interior de l’ànima.
dijous 23 de juny de 2011
Patim, patam, Patum
Patim, hi ho fem perquè quelcom de la lletra petita porta tint de sagristia podenta. “Patam” quan aquest colorant ens inunda venes i artèries i ens “Indignam” i aixequem veu i coll. Tot cercant, buscant i ponderant plaers i dolors, descendim, assossegadament, a la perenne plenitud de la Patum.
Algunes construccions les vaig robar del Marcel Caselles, el dimarts 21 de juny, en motiu del concert de Patum que va realitzar l’ESMUC al museu Etnològic de Catalunya.
Algunes construccions les vaig robar del Marcel Caselles, el dimarts 21 de juny, en motiu del concert de Patum que va realitzar l’ESMUC al museu Etnològic de Catalunya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)